Va ser com una premonició del que en passaria durant tota la meva vida. Poc després de complir dos anys, vaig tenir el meu primer espant amb l'aigua. Em vaig ennvegar mentre bevia aigua en el meu biberó. Els meus pares em van haver de portar a urgències.
A l'estiu del 1960, jo, els meus pares, els meus i els meus cosins vam anar a la Barceloneta a passar el dia. Vaig apropar-me a l'aigua i, de sobte, s'em va venir una onada gegant i s'em va emportar. Després d'aquell incident, els meus pares van decidir apuntar-me a natació: al club de natació de Granollers.
Amb quinze anys, ja era un expert en la natació. Era la meva passió. Estava més a gust a l'aigua que al terra. Era tan bo que el meu entrenador em deia que algun dia estaria a les olimpíades.
L'any 1970, amb només vint anys, vaig tenir la meva gran oportunitat: poder particpar els jocs olímpics. No m'ho podia creure, estava a punt de fer realitat al meu somni.
Deu anys més tard, ja era el nedador més conegut del món. La gent em deia "El peix humà". Tenia dotze medalles d'or i múltiples campionats del món. La meva vida era perfecta.
Quan va acabar la temporada 89-90, vaig pendre la decisió més difícil de la meva vida: vaig retirar-me de la natació. Am b 40 anys acabats de complits, i mitja vida de carrera profesional, vaig pensar que era hora de penjar el banyador, les gafes i el casquet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada