Vull el meu berenar!

Quan vaig arribar a casa de l'escola, vaig anar a la cuina, com sempre, a buscar el meu berenar. Però em vaig trobar una sorpresa: no hi havia res. Vaig anar a buscar la mare i la vaig trobar a la seva habitació. Vaig trucar la porta i des de dintre vaig sentir la veu de la mare dient que passes.
Quan entro, el primer que li dic és:

- Mare, i el meu berenar?
- Avui no en tindràs, perquè estas castigat. - em respon ella.
- Per què estic castigat sense berenar? - torno a preguntar.
- Perquè et vaig dir que ordenesis la teva habitació i no ho vas fer. - em torna a contestar.
- Això no es just! - dic i finalitzo la conversa.

Passo tota la tarda a la meva habitació indignat. Més tard faig els deures i jugo a la consola fins que es fa fosc. Més tards, arriaba el pare de treballar i és l'hora de sopar. Surto de la meva habitació i vaig al menjador. Encara enfadat, m'assec i començo a jugar amb la pera que hi ha a la taula. La mare, canasada de la meva actitud de nen petit, em diu:

- Deixa de tocar la pera i demà tindràs el teu berenar. - content amb les  paraules de la mare, deixo de jugar amb la pera i començo a menjar el sopar. La mare torna a mirar-me i em diu:

- Però la proxima vegada que et demani algú ho has de fer. - dic que si amb el cap i continuo menjant.